Per què per Sant Joan fem fogueres?

El 23 de juny, com cada any, la flama del Canigó baixa de la muntanya per encendre les fogueres de Sant Joan als pobles i ciutats.

El costum d’encendre fogueres per Sant Joan és una celebració molt antiga i molt arrelada arreu dels Països Catalans, és a dir, els territoris on es parla català. Amb aquestes fogueres, els primers habitants de la nostra terra celebraven el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any.

El foc de moltes d’aquestes fogueres té un mateix origen, la flama del Canigó. Cada any, la matinada del 22 al 23 de juny, excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà pugen la flama que porta tot l’any encesa i encenen una gran foguera al cim d’aquesta muntanya del Pirineu català. El dia 23 al matí centenars de voluntaris la distribueixen arreu dels Països Catalans seguint diverses rutes per tal d’arribar a encendre totes les fogueres a la nit i poder celebrar, un any més, la revetlla de Sant Joan i el solstici d’estiu.

Per mantenir la flama viva fins l’any vinent, el diumenge abans de Sant Joan se celebra l’Aplec del Canigó, amb la finalitat de pujar al cim del Canigó feixos de llenya que serviran per encendre la foguera que, la mateixa nit de Sant Joan, cremarà dalt del cim, de la qual s’agafarà foc nou per ser retornat al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà i guardar-la fins l’any vinent.

I tot això, quan va començar?

Però d’on ve el costum de fer baixar la Flama des del cim del Canigó i transportar aquest foc cap a totes les fogueres? Quant de temps fa que es repeteix aquest ritual? Qui va començar-lo? L’any 1955 Francesc Pujada, de la vila d’Arles (Vallespir, Catalunya del Nord), un gran enamorat de la muntanya del Canigó i inspirat pel poema de mossèn Cinto Verdaguer, va tenir la idea d’encendre una foguera de Sant Joan al cim d’aquesta muntanya i repartir la seva flama per tots els racons del nostre país.

Fragment del poema de Jacint Verdaguer, Canigó:

Com àliga real que el vol abaixa,
declina el carro d’or a la Bullosa,
en prat esmaragdí rúbrica hermosa,
xifra d’argent brodada en verd domàs;
i d’aquell riu la cinta anguilejanta
al peu del Canigó les daines guia,
on ja la goja el seu gojat voldria,
tement que un altre amor no li robàs.

Eren èpoques molt difícils i dures, on la cultura catalana es trobava perseguida i sovint només se celebrava d’amagat. Per això no va ser fins a l’any 1966 que el foc va travessar els Pirineus i va arribar a Vic. A poc a poc la xarxa es va anar estenent i el foc, escampat per tot el Principat, va arribar fins al País Valencià.

Aquest és l’origen de la flama del Canigó, l’empenta de centenars de catalanes i catalans per aconseguir que el foc de Sant Joan perduri com a símbol d’esperança i de germanor de tot un país que ha de ser socialment just, lliure, pròsper i digne.